dimarts, 12 de juliol del 2016

EL CANVI DE PARADIGMA FORESTAL I LA SOCIETAT URBANA (o què bonito es vivir en el campo, però com es nota que no tens ni idea del que implica, "mante"...)

Amb aquest títol tan sugerent (el text entre parèntesi és collita pròpia) ha publicat la premsa un article necessari de Rafael Delgado, Doctor enginyer forestal, professor de la UPV en la qual milita ensenyant als futurs enginyers a estimar-se el territori, i Director del CEIC Alfons el Vell de Gandia, que no és per a res poca cosa. Tinc el plaer d'haver compartit bones experiències professionals amb Rafa en la UPV i ara després d'haver deixat la Universitat. I he de dir que és una persona acuradíssima a l'hora de la feina.

A banda d'una persona culta i intel·ligent, és una persona compromesa amb la societat. I tinc l'immens plaer d'haver parit un llibre d'enginyeria de projectes per al medi natural des d'una perspectiva ambiental i de sostenibilitat per a l'editorial de la Universitat Politècnica de València. Per això en aquesta ocasió en lloc d'escriure jo, reproduiré fil per randa el magnífic article que ha publicat.

L'ecologisme urbanocèntric no pot pretendre (i ho pretén a diari) decidir per les persones que admirablement han decidit resistir al món rural. Caldrà escoltar-los (als que hi viuen), no?

És molt bonic viure en el camp (com irònicament està subtitulat el post) però la inconsciència (manca de consciència) i el desconeixement urbà de la realitat rural ja han condicionat massa la vida al camp. I per contra el "tota la vida s'ha fet així" tampoc val ja. El món rural també ha d'evolucionar cap a preceptes de sostenibilitat imprescindibles en el segle XXI.

Subscric paraula per paraula les formes, el plantejament i la necessitat que reflexa l'article. Cal deixar el dogmatisme (d'uns i d'altres) i l'actitud de "el que jo pense és millor que el que penses tu perquè ho dic jo..." . Ens cal trellat. I evidentment ens cal gestió forestal sostenible. La biomassa és una possibilitat però no l'única. Hi ha més.

Però si des de certs sectors social se criminalitza s'està perjudicant al món rural. L'aprofitament de la biomassa forestal no és bo ni dolent per ell mateix. Dependrà de com, d'on, de quant... i com aquest, molts altres exemples...


Treballs d'Ordenació Forestal Sostenible desenvolupats per Medi XXI GSA al terme municipal de Vilafranca (Alt Maestrat). Font: Medi XXI GSA

Cal començar a treballar sota preceptes tècnics, científics i de sostenibilitat realista. Cal deixar els plantejaments bucòlics i idíl·lics de "la vida en el campo"... 

Recorde les paraules plenes d'ironia i encert de l'alcalde de Segorbe al darrer Congrés Forestal. "qué bonito es vivir en el campo...", que sí, és bonic. Però és dur. I més quan des de les zones urbanes no s'articulen mesures per a fer-ho més sostenible.

Gràcies Rafa. Pel trellat, i per la feina.

Enhorabona.

#Salut, #trellat i #sostenibilitat.

Rafael Delgado Artès. Doctor enginyer forestal.




El canvi de paradigma forestal i la societat urbana

És evident que el segle XX ens ha portat molts i ben grans canvis de tota mena: socials, tecnològics, culturals... Tot i això, per a molts autors el més important de tots per la seua magnitud, transversalitat i transcendència en el territori i en el futur ha estat el procés que es coneix com a “desagrarització”, que té distintes conseqüències i manifestacions, com ara la despoblació rural i per tant la desertització d’amples zones de territori. 

Aquest és un fenomen comú dels països desenvolupats, però que al nord d’Europa va esdevindre de manera gradual al llarg de dos segles (amb una profunda revolució industrial pel mig, al segle XIX) mentre que a casa nostra s’ha produït de manera brusca i recent, principalment en la segona meitat del segle XX, amb efectes aguts i grans desajustos, sense possibilitat d’atenuació ni de reutilització dels recursos.

Les dades parlen: entre 1960 i 1975 la meitat (!) de la població rural del País Valencià desapareix. Actualment, en la majoria de les nostres comarques interiors estem per baix de 10 habitants per km2 i aquest procés, lluny d’aturar-se, està en plena evolució ja que les projeccions demogràfiques sobre una població actual extremadament envellida, situen moltes comarques per baix de 5 habitants per km2 en menys de dues dècades. Una densitat de població actual clarament inferior a les estimacions de diversos autors sobre la densitat de població neolítica del nostre territori (ai làs!). 

Com a conseqüència, el cessament de les (mil·lenàries) activitats pecuàries i agroforestals en la major part del territori rural ha produït una acumulació de biomassa forestal desconeguda en la història, entre altres efectes. El canvi de paradigma és clar i indiscutible: per primera vegada des del neolític s’abandona massivament l’aprofitament dels recursos del sector primari. Dins d’aquest sector, el protagonisme de la cobertura forestal del sòl front a l’agrícola és clara i en augment i també per primera vegada la producció del recurs forestal supera la demanda. A una escala clarament observable, tothom pot observar l’inexorable, ràpid i continu abandonament actual de les zones agrícoles intermèdies de secà (principal ús del territori).

Què hi farem! Ja sabíem que som un país d’extrems (per cert: que sovint reprodueix el comportament dels sistemes ecològics immadurs). Heus ací que en mig segle hem passat de la desforestació més absoluta a una forestació mai coneguda des de fa 8.000 anys, segons tots els estudis. Un canvi brusc que no sembla ser del tot bo, perquè les pèrdues són importantíssimes i de ben diversa índole: culturals, socials i econòmiques, però també ecològiques entre d’altres, sense possibilitat de marxa enrere, si atenem les previsions. Els principals valors dels paisatges mediterranis per als distints organismes internacionals (IFIE, FAO...), basats en la seua estructura en mosaic agroforestal, estan seriosament amenaçats de desaparèixer per la fi de la gestió mil·lenària. 

Mentrestant, la percepció social –majoritàriament urbana i cada vegada més- del fenòmen és clarament esbiaixada i intermediada pel relat dels mitjans de comunicació i un ecologisme urbanocèntric, sovint basat en eslògans interessats, que no entén el món agroforestal i que el discrimina en el paper de jardí de darrere de la ciutat, sotmès a tot tipus de limitacions (més de la meitat del territori forestal està protegit i en un terç dels casos per més d’una figura), a més d’una desestructuració a tots els nivells i una infradotació insostenible. La societat urbana (bastant poc sostenible per cert) imposa el seu relat i les seues normes sobre un territori que majoritàriament desconeix; despoblat i envellit.

La magnitud actual dels incendis forestals, dins de la seua gravetat, és sols un símptoma de la situació. Però jo no els voldria magnificar ni posar-los en el centre de la qüestió forestal. És cert que front als incendis forestals de quarta generació, de centenars de milers d’hectàrees, la resposta de la societat urbana és únicament invertir més diners en uns mitjans d’extinció caríssims i mirar cap a un altre costat la resta del temps (algú ha comparat el que costen els mitjans aeris en un sol incendi en relació al que costa la planificació i gestió del bosc....?). Això és greu, però ja està bé de recordar-se de Santa Bàrbara només quan trona! Cal abordar la situació en positiu. 

El nou paradigma forestal, irrefutablement, ha vingut per a quedar-se i a ell cal respondre sense les trampes al solitari que tant ens solen agradar i que cal defugir. Mirem al futur i no al passat i a partir del nou escenari, planifiquem: lluny de ser un problema, el medi forestal és una oportunitat, una font de múltiples béns i serveis renovables i sostenibles per al futur i no ha de tenir un sol objectiu, perquè és extens, transversal i multiproductiu per excel·lència. Apostem per la gestió dels recursos naturals (pels sectors primari, secundari i terciari) amb sostenibilitat, basant-nos en criteris tècnics aplicats i no ideològics ni d’opinió, i demanem a l’administració que assumesca el paper que li pertoca. Cal desenvolupar i generar riquesa als espais agroforestals i rurals mitjançant la integració dels sectors productius de proximitat, especialment el primari. Creguem-nos d’una vegada la cohesió territorial, el desenvolupament sostenible i la gestió dels recursos renovables. 

La situació, reconeguda per diversos organismes internacionals, és suficientment seriosa per escoltar els tècnics competents i allunyar-nos del terreny de l’opinió banal i de les converses demagògiques que aviat ens podrien portar a conclusions tan irrellevants com conèixer el nom del pròxim seleccionador nacional.

Rafael Delgado Artés.

Doctor enginyer forestal i professor de la UPV


Imatge del IV cicle de conferències de ciència i tecnologia de La Safor que abordaren el problema de la desagrarització. Font: CEIC Alfons El Vell

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada